La informació és necessària i positiva per a la xiqueta i el xiquet que seran operats. Lògicament, cal adaptar-la al seu nivell maduratiu, a les seues preguntes i a les inquietuds que manifesta. El grau de comprensió de la informació i, per això, la manera de proporcionar-la estan en funció de la seua edat.
Fins als 3 anys d’edat:
Com a progenitor d’un xiquet o xiqueta xicotets al qual cal anestesiar, probablement és la persona adulta la que senta més preocupació i angoixa. Es tracta de sentiments totalment normals, però s’ha de recordar que els bebés de fins a 4 o 6 mesos d’edat solen poder separar-se fàcilment dels seus progenitors i sentir-se, a pesar d’això, protegits amb les persones que els cuiden.
Entre els 6-8 mesos i els 2 anys, molts xiquets i xiquetes experimenten períodes de temor pels estranys, la qual cosa està condicionada pel seu desenvolupament. En aquest tram d’edat n’hi ha prou amb una explicació curta i senzilla sobre el que ocorrerà.
Els menors de 3 anys tenen una noció del temps incompleta i, per tant, no se’ls ha d’informar amb massa antelació. Als que comencen a parlar se’ls pot comunicar un dia abans o el mateix dia.
3-6 anys:
Els xiquets i xiquetes en edat preescolar viuen en un món de fantasia i concepcions màgiques. Per tant, la informació ha de ser breu i senzilla. Ells aprenen a través de jocs i, per tant, ha d’atorgar-se prioritat a aquest mètode de comunicació. En aquest sentit, recórrer a un joguet juntament amb un “maletí de doctor” pot resultar de gran utilitat.
La noció del temps dels xiquets i xiquetes en edat preescolar també és limitada. Així, la informació s’ha de distribuir al llarg d’una quantitat breu de dies, per exemple, una setmana, i oferir informació més detallada un o dos dies abans del tractament o operació.
6-12 anys:
Els xiquets i xiquetes en edat escolar comencen a diferenciar entre imaginació i realitat i saben que poden posar-se malalts per problemes interns i no solament per alguna circumstància externa, com un accident.
Els menors d’aquest grup d’edat poden expressar els seus sentiments i són capaços de comprendre el motiu i l’efecte d’una exploració mèdica. En comparació amb els més menuts mostren més interés pel que ocorrerà. Hem d’informar-los a demanda segons el contingut de les seues preguntes.
A aquesta edat, els esbossos i dibuixos serveixen d’instrument per a transmetre els seus pensaments i preocupacions. S’aconsella informar-los una setmana abans de la intervenció.
Adolescència:
L’adolescència constitueix un període de gran intensitat en la vida de les persones, ple d’importants canvis físics i psíquics. Els adolescents tendeixen a veure’s com el centre de totes les coses. Solen creure que ningú ha passat abans per la mateixa situació o experimentat els mateixos sentiments.
L’adolescent desitja que se’l considere quasi com un adult i vol que l’informen quasi com a tal. Per tant, ja no s’acontenten amb el coneixement del que ocorrerà durant un determinat procediment o intervenció, sinó que els interessa el procés en la seua integritat.
S’ha d’animar l’adolescent a fer preguntes i se l’ha d’incloure en les discussions, plantejaments i decisions. La informació se li ha de facilitar amb prou antelació per a les reflexions i consideracions oportunes. S’ha d’advertir l’adolescent sobre la possibilitat d’anotar les seues preguntes i dubtes per a portar-les més tard a l’hospital.
