Preguntes Freqüents

Preguntes Freqüents

¿Quins passos seguirà el meu fill o filla el dia de la cirurgia?

Tant si el xiquet o la xiqueta està ingressat en una habitació de l’hospital com si ha vingut del seu domicili i ha sigut atés en la Unitat de Cirurgia Sense Ingrés (UCSI), acudirà acompanyat d’un dels seus familiars a la sala d’acolliment del bloc quirúrgic pediàtric. Allí serà rebut pel personal d’infermeria i l’anestesiòleg pediàtric responsable, que verificarà les seues dades i li administrarà medicació en cas de ser necessari. A continuació, serà traslladat a quiròfan, on serà anestesiat i posteriorment intervingut quirúrgicament. Una vegada finalitzat el procediment, serà traslladat a la unitat de recuperació postanestèsica pediàtrica, on serà vigilat fins que es trobe estable i completament restablit. Serà llavors quan el menor es traslladarà de nou a la seua habitació prèviament assignada o de nou a la Unitat de Cirurgia Sense Ingrés acompanyat dels seus familiars.

¿Com anestesiaran el meu fill o filla?

En ocasió d’una operació o reconeixement poden aplicar-se diferents tipus d’anestèsia. Segons el tipus d’intervenció, després de l’avaluació del menor i després de plantejar les opcions més adequades, es prendrà una decisió consensuada amb els progenitors i el mateix menor si l’edat ho permet.

En què consisteix la visita a la consulta d’anestèsia?

L’estat de salut del menor és fonamental a l’hora d’anestesiar-lo. Per això, el xiquet o la xiqueta acudirà un dia a la consulta d’anestesiologia acompanyat de son pare/mare o tutor per a fer-li una valoració prèvia a la cirurgia o procediment. El personal mèdic anestesista li farà una sèrie de preguntes en aquesta consulta. Resulta convenient, en conseqüència, reflexionar amb antelació sobre el següent:

Preguntes per a cada pacient:

  • - Malalties passades i actuals
  • - Al·lèrgies
  • - Medicaments consumits actualment i en època recent (l’últim mes)
  • - Anestèsies anteriors i possibles complicacions derivades d’aquestes
  • -  Familiars que hagen pogut experimentar dificultats amb l’anestèsia
  • - Tendència augmentada a la sagnia i dificultat en la cicatrització de ferides
  • - Dents mòbils
  • - Marejos en els desplaçaments (tendència a marejar-se i vomitar, per exemple, quan es viatja amb cotxe)

Preguntes addicionals per a joves:

  • - Consum de tabac
  • - Embaràs

No oblide en particular comunicar al personal responsable de l’anestèsia si el menor pateix o ha patit recentment alguna afecció de les vies respiratòries, com ara pneumònia, bronquitis, laringitis, amigdalitis, etc. Aquestes patologies augmenten el risc de complicacions durant l’anestèsia i poden prolongar l’estada a l’hospital o provocar l’ajornament de l’operació.

Després d’aquest examen i una vegada resolts els dubtes de cara al procediment, se li lliurarà un consentiment informat; un document que haurà de signar com a autorització per a administrar-li l’anestèsia.

¿Perquè el dejuni és important abans d'una operació?

És essencial per a la seguretat del menor seguir les indicacions específiques de dejuni facilitades per l’hospital. Això és degut al possible risc de vòmits durant l’anestèsia, la qual cosa pot originar complicacions molt serioses en les vies respiratòries.

¿Com i quan he d’informar el meu fill o filla?

La informació és necessària i positiva per a la xiqueta i el xiquet que seran operats. Lògicament, cal adaptar-la al seu nivell maduratiu, a les seues preguntes i a les inquietuds que manifesta. El grau de comprensió de la informació i, per això, la manera de proporcionar-la estan en funció de la seua edat.

Fins als 3 anys d’edat:

Com a progenitor d’un xiquet o xiqueta xicotets al qual cal anestesiar, probablement és la persona adulta la que senta més preocupació i angoixa. Es tracta de sentiments totalment normals, però s’ha de recordar que els bebés de fins a 4 o 6 mesos d’edat solen poder separar-se fàcilment dels seus progenitors i sentir-se, a pesar d’això, protegits amb les persones que els cuiden.

 Entre els 6-8 mesos i els 2 anys, molts xiquets i xiquetes experimenten períodes de temor pels estranys, la qual cosa està condicionada pel seu desenvolupament. En aquest tram d’edat n’hi ha prou amb una explicació curta i senzilla sobre el que ocorrerà.

Els menors de 3 anys tenen una noció del temps incompleta i, per tant, no se’ls ha d’informar amb massa antelació. Als que comencen a parlar se’ls pot comunicar un dia abans o el mateix dia.

3-6 anys:

Els xiquets i xiquetes en edat preescolar viuen en un món de fantasia i concepcions màgiques. Per tant, la informació ha de ser breu i senzilla. Ells aprenen a través de jocs i, per tant, ha d’atorgar-se prioritat a aquest mètode de comunicació. En aquest sentit, recórrer a un joguet juntament amb un “maletí de doctor” pot resultar de gran utilitat.

La noció del temps dels xiquets i xiquetes en edat preescolar també és limitada. Així, la informació s’ha de distribuir al llarg d’una quantitat breu de dies, per exemple, una setmana, i oferir informació més detallada un o dos dies abans del tractament o operació.

6-12 anys:

Els xiquets i xiquetes en edat escolar comencen a diferenciar entre imaginació i realitat i saben que poden posar-se malalts per problemes interns i no solament per alguna circumstància externa, com un accident.

Els menors d’aquest grup d’edat poden expressar els seus sentiments i són capaços de comprendre el motiu i l’efecte d’una exploració mèdica. En comparació amb els més menuts mostren més interés pel que ocorrerà. Hem d’informar-los a demanda segons el contingut de les seues preguntes.

A aquesta edat, els esbossos i dibuixos serveixen d’instrument per a transmetre els seus pensaments i preocupacions. S’aconsella informar-los una setmana abans de la intervenció.

Adolescència:

L’adolescència constitueix un període de gran intensitat en la vida de les persones, ple d’importants canvis físics i psíquics. Els adolescents tendeixen a veure’s com el centre de totes les coses. Solen creure que ningú ha passat abans per la mateixa situació o experimentat els mateixos sentiments.

L’adolescent desitja que se’l considere quasi com un adult i vol que l’informen quasi com a tal. Per tant, ja no s’acontenten amb el coneixement del que ocorrerà durant un determinat procediment o intervenció, sinó que els interessa el procés en la seua integritat.

S’ha d’animar l’adolescent a fer preguntes i se l’ha d’incloure en les discussions, plantejaments i decisions. La informació se li ha de facilitar amb prou antelació per a les reflexions i consideracions oportunes. S’ha d’advertir l’adolescent sobre la possibilitat d’anotar les seues preguntes i dubtes per a portar-les més tard a l’hospital.